El valor de la informació en crisi

La crisi del coronavirus remarca el paper fonamental del periodisme

Joanna Giménez. València.

Molts ciutadans espanyols compleixen religiosament el ritu d’aplaudir tots els dies al seu balcó a les huit de la vesprada. En aquests aplaudiments, en un principi s’agraïa la seua llavor a tots els metges, metgesses, infermers i infermeres. Després, s’afegiren a la llista venedors i venedores dels supermercats, escombraires, policies, repartidors, cuidadors de residències, farmacèutics... Però, on queden els periodistes que informen cada dia i que la seua llavor es considera essencial?

Miguel Agost, periodista de El Periódico Mediterráneo, opina que estan “totalment infravalorats”. «Està clar que no ens podem comparar al treball que fan els sanitaris i no és necessari que ens hagen d’aplaudir com a ells. Però mai es reconeixerà l'excel·lent treball que estan fent la majoria de mitjans», afirma el redactor.

Són molts els motius pels que la imatge de la bona llavor periodística ha sigut embrutada i infravalorada. Des d’Unió de Periodistes Valencians, duen més de 30 anys defensant el gremi. Antoni Rubio, membre de l’executiva de l’associació, opina que els professionals de la premsa deurien de fer autocrítica i reconéixer el paper negatiu que juguen les males praxis d’alguns mitjans i determinats tipus de periodisme. «La barreja de periodisme-espectacle lleva rigor i contribueix a una mala imatge. Encara que l’objectivitat completa no exigisca —assegura Rubio— el no poder aconseguir-la, no implica perdre el rigor». Segons ell, molts mitjans i professionals de la comunicació s’han mal acostumat a perdre el rigor.

Entre les veus del sector que denuncien la mala imatge que té la població dels periodistes, es troba l’Associació de Premsa de Madrid (APM). En el seu informe anual de la professió periodística de 2019, mostra que el 70% de la societat espanyola pensa que els mitjans contribueixen a la desinformació. Estableix com a principals causes de la mala imatge: la premsa groga, el sensacionalisme, seguit de la falta de rigor i de qualitat en la informació. També, aquesta enquesta, confirma que el 81% dels mateixos professionals opinen que la societat té una opinió negativa dels mitjans de comunicació.

Un altre repte que afronta el periodisme, segons Luis Palacio, director de l’informe de l’APM, és la precarietat en què es desenvolupa gran part de la professió. Remarca, també, com a principals problemes: la mala retribució, la precària situació econòmica, la poca rigorositat i la falta d’independència dels mitjans en què treballen.

Salva Almenar, exdirector del diari La Veu, ha viscut en la seua pròpia pell les conseqüències del poc suport econòmic que reben alguns mitjans. Des de l’u de gener està aturat, ja que el seu periòdic digital va haver de tancar: «El que li ha passat a La Veu, malauradament no és un cas aïllat. Tots els mitjans estan passant moltíssimes complicacions i la crisi del coronavirus les ha agreujat». Al final, Almenar veu que la solució a la falta de liquiditat econòmica provocada per la crisi, resideix en què els projectes periodístics no depenguen tant de la publicitat, sinó dels subscriptors. Que el periodisme estiga més “en mans de la societat i no del capital”.

Antoni Rubio també opina que el periodisme és “clarament” un dels sectors més afectats per aquesta crisi: «Al final, la majoria de mitjans de comunicació viuen d’elements com la publicitat, i quan hi ha una crisi econòmica, on primer retallen les empreses és en publicitat, aleshores ens afecta directament». Fonts oficials del Govern, confirmen que els treballadors espanyols afectats per un expedient de regulació temporal d’ocupació durant la pandèmia, ascendeixen a uns quatre milions, encara que acabaran sent molts més. Miguel Agost és un dels milers de periodistes afectats. En el periòdic on treballa, El Mediterráneo, han fet un ERTO a tota la plantilla. Aquesta situació s'allargarà durant tres mesos, des de principis d'abril fins final de juny. El periodista espera que açò siga una “solució temporal” i que “aquest sacrifici” supose que en uns mesos puguen tornar a la normalitat.

Però, Rubio no es mostra tan positiu davant la situació de despits. Ell opina que l’onada d’ERTO no serà una cosa temporal: «Si els membres (de la Unió de Periodistes) tinguérem la constatació de que és un període puntual, en el que d’ací 3 o 4 mesos la cosa torna a la normalitat, doncs bé. El problema és que sospitem que tots aquests ERTO, s’acabaran convertint en un nou allau d’EROs i d’acomiadaments». Davant d’aquesta incertesa, la mateixa executiva d’Unió de Periodistes, ha presentat a la Generalitat un pla d’ajudes que puga pal·liar les pèrdues econòmiques. Aquestes, van enfocades sobretot al manteniment dels llocs de treball e inclús a la creació i contractació de nous periodistes. Mònica Oltra, com a portaveu del consell, va dir en roda de premsa que estudiarien les mesures proposades.

Un altre gran problema que manifesta el gremi dels periodistes és la pressió a la qual estan sotmesos pels mitjans per als que treballen. Segons Luis Palacio de l’APM, aquest últim any ha baixat el nombre dels periodistes que manifesten haver patit alguna mena de pressió per a canviar parts significatives del seu treball. Encara així, un poc menys de la meitat dels enquestats, afirma haver sigut pressionat “en moltes ocasions”. I, es que, com diu Antoni Rubio: «més que qui té la informació, controla el poder (com deia el filòsof Hobbes); qui controla la informació, té el poder». A més, opina que, per desgràcia, un dels problemes que té esta professió, és que moltes vegades, el periodista, el que té la informació, es troba per damunt amb una sèrie d’interessos polítics i, sobretot, econòmics que impedeixen que, a vegades, es puga exercir el periodisme amb tota la llibertat que s’hauria d’exercir.

«La informació que realment dona poder, és la que algú no vol que se sàpia», assegura Almenar. Afegeix que estar ben informat es estar empoderat: tindre informació és tindre una societat més difícil de manipular. És per això, que els periodistes fan una llavor essencial, malauradament, no ben reconeguda en un moment que els mitjans són imprescindibles per a la ciutadania.