Arrels Musicals

El 2 de maig de 1937 Manuela Castan, apodada “la Panadera” i dona de Ramon Sancho, va traure al món al seu xicotet Conrado. En aquell moment, la jove parella no es podia imaginar que el seu fill arribaria a ser una de les figures més estimades per tot un poble i el folklore musical.

Durant els seus 79 anys de vida, l’alcorí va anar deixant tot un llegat ple de música i estima, llaurat amb paciència, exigència, constància i molta passió. Ara, els seus 5 fills, 9 nets i una besneta segueixen cantant i tocant perquè el record de Conrado Sancho sempre estiga present.

UN JOVE MÚSIC AUTODIDACTA

Des de ben menut, el jove Sancho va aprendre música a casa perquè Ramon, son pare, ja era un apassionat del solfeig. Amb el temps, ja dominava les notes i dançava de partitura en partitura quan de sobte, es va enamorar de la guitarra. Així va ser com el popular instrument de sis cordes va arribar a la seua vida i sempre el va acompanyar. La seua dona, Mª Rosario Miralles, conta que allà on anava, sempre portava la guitarra darrere, creant així un espectacle en els berenars amb amics, reunions familiars o viatges.

Mª Rosario va ser la seua parella des dels 15 anys i es va convertir en la perfecta peça complementària de Conrado, ja que ambdós compartien cançons a casa. Entre altres coses, narra com ella fregava els plats i cantava mentre el seu home li feia la segona veu acompanyat de la guitarra.

Amb no més de vint anys, el jove músic ja impartia classes de solfeig i guitarra de manera informal a gent del poble. A més, començà a formar amb un grup d’amics una petita rondalla que els feia passar vesprades i nits tocant ranxeres amb les guitarres, un estil que li apassionava. No obstant això, quan ja havia vist completada la seua feina d’ensenyar amb la guitarra, Conrado va decidir emprendre l’aprenentatge d’un altre instrument, la bandúrria. Per això, va seguir la mateixa formació que amb l’anterior, dedicar-li hores i hores de manera autodidacta.

Passat un temps, amb la bandúrria va ocórrer el mateix que amb la guitarra. I quan ja va ser un instrument més popular entre l’agrupació musical, Sancho es va bolcar en el llaüt.

Al mateix temps, es va crear una escola de música al poble de l’Alcora per a xiquets amb l’arribada d’un nou capellà anomenat Mossèn Artemio, qui tocava el piano. Amb l’ajuda de Conrado i l’alcadesa en aquell temps, Julia Alfieri, els 3 components compartien els seus coneixements amb més de 80 nens. Gràcies a la nova escola, la Banda de Música que es va formar posteriorment, la rondalla, i les classes particulars que donava el jove a sa casa, la música va anar cobrant vida al poble.

Anys després, Sancho no podia estar quiet i va formar un altre grup musical amb amics, els Palmers. Tots ells es reunien els dissabtes a casa d’un dels integrants, Filiberto, per a tocar després de sopar i passar tota la nit assajant.

La música era per a Conrado com l’aire per a qualsevol altra persona, fonamental. D’altra banda, el jove també era capaç de traure temps per a gaudir d’altres aficions, com bé eren el futbol o l'església.

L’ALBÀ, LA XIQUETA DELS SEUS ULLS

L’Albà, com bé expliquen els cronistes, és un col·lectiu musical que porta arrelat al poble de l’Alcora des del segle XVII i que forma part de la identitat i el folklore popular. Es tracta d’una peça complexa adaptada a la poesia que comporta un ritme i compassos molt exactes interpretats per una veu cantant acompanyada d’instruments de corda, vent i percussió. Antigament, les albaes eren escrites per a figures importants o personatges polítics del poble, per això, algunes voltes podia adaptar un to més proper a l’humor. No obstant això, aproximadament, des del segle XIX, l’Albà més reconeguda és la que es dedica cada 24 de desembre a la Mare de Déu.

Quan el jove Conrado va començar a mostrar certa destresa amb la guitarra, una de les primeres decisions que va prendre va ser la de formar part de l’Albà. El músic va assumir seriosament la seua participació des del primer dia, assajant i estudiant amb la bandúrria i el llaüt, que més tard va introduir en el col·lectiu.

Antigament, l’agrupació musical també era l’encarregada de tocar a les xiques fadrines del poble, a les dones casades i a tot aquell que demanara una ronda. A canvi, els veïns preparaven un convit amb menjar com a obsequi.

Però, si d’alguna cosa es coneix mediàticament a Sancho és per salvar l’Albà, aquella que algunes voltes ha dirigit i que tantes hores li ha dedicat. Diverses disputes van sorgir per confrontacions polítiques i un any l’agrupació no estava disposada a continuar tocant. No obstant això, Conrado no va permetre que allò acabara així i es va bolcar dia i nit, incloent als fills i gent de confiança propera a la família. Aquell any, l’Albà va tornar a ser tocada gràcies a ell.

A més, per a seguir impulsant l’agrupació, va formar el col·lectiu Pro-defensa de l’Albà, vigent encara hui en dia, i el Concurs d’albades a la Mare de Déu. Tots els seus esforços van obtenir fruit, i l’agrupació segueix viva i amb la flama ben encesa per la seua alma mater, Conrado.

CHARI, ELENA, SARA, CONRADO I ESTER : ELS FILLS

Conrado i Mº Rosario són els grans dos pilars que sostenen una nombrosa família composada per músics. La primera en arribar de tots va ser Chari, també coneguda com Mº Rosario, qui conta en l'entrevista anècdotes i records de son pare. En aquells temps, el jove Sancho exercia com a director d’un banc i dedicava les vesprades a la comptabilitat i les nits a la música. Per tant, la seua filla va haver de convertir l’afició de son pare en la seua també per a poder compartir més temps junts. Tot començà en una tenda d’ultramarins, on aquella petita Chari cantava sense mostrar cap mena de vergonya acompanyada de son pare amb la guitarra. Al poc de temps, li regalaren la primera guitarra. Ella, amb els ulls plens de brillantor conta : «jo tenia l’edat d’estar jugant al carrer amb els altres xiquets, però preferia quedar-me a casa tocant la guitarra i cantant amb mon pare.» Més tard, la jove Sancho entraria a la banda musical del poble iniciant els seus estudis musicals de saxo. Hui en dia, Chari treballa com a mestra d’infantil i segueix incorporant l’instrument de 6 cordes a les seues classes. Però, ja no ho fa només com a ferramenta d’aprenentatge, sinó també per a despertar passions. Ella assegura que molts dels seus alumnes, al conèixer a Antonia (nom de la guitarra), en demanen una igual com a regal de Nadal.

Seguidament arriba Elena al món. Una jove decidida a seguir amb la tradició familiar que es va aficionar a tocar el llaüt amb la seua germana major i son pare. Després ve el torn de Sara, la qual des de ben petita s’agafa a la guitarra i el guitarró per a fer-los servir com a acompanyants del grup familiar tota la vida.

Sis anys després vindrà Conrado, Conri per als amics, qui es va veure submergit en el món musical per les seues germanes majors i son pare des de ben petit. «Jo feia ruido, no sabia ni col·locar la mà esquerra. Però veia a les meues germanes i volia fer el mateix», narra Sancho en l'entrevista. No obstant això, si una cosa el diferencia i el fa destacar és que ell va voler anar més enllà amb la música. Conta que son pare va ser la clau principal per a adonar-se de que volia dedicar la seua vida a la música i viure d’ella. Amb dotze o tretze anys, el jove Conrado va entrar a la Banda de Música del poble iniciats ja els estudis de trompa. Tot seguit, amb 21 anys va passar a formar part d’una orquestra anomenada Centauro que el va acompanyar molts anys de la seua vida i el va ajudar a desenvolupar més destreses musicals. Ara, és un músic amb els estudis de Contrabaix, que (a més) sap cantar, tocar la guitarra, el requinto i l’ukelele entre altres coses. Actualment és mestre de música en una escola i en el Conservatori d’Onda.

L’última filla és Ester, qui no va tenir més remei tampoc que estimar la música des de la cuna. Amb tendresa, aquesta recorda en l'entrevista realitzada com des de petita esperava a son pare a l’escola on ella estudiava per a impartir classes de música com a extraescolar gratuïta. A més, conta que la seua figura paterna va ser decisiva alhora de dedicar-se professionalment a la música : «ell em va ajudar a valorar-me i a treballar la meua autoestima». Els seus inicis són pareguts als dels seus germans. Ester va entrar a la Banda de música del poble començant els estudis de saxo també, un instrument que assegura mai haver connectat amb ell. Amb el temps, es va adonar de que allò que a ella li apassionava era cantar i va buscar referències a València i Barcelona per aprendre tècnica vocal. Hui en dia, té una escola de música amb la seua parella, Fernando, a qui va conèixer gràcies a son pare perquè li impartia classes. Junts formen part també, amb el seu germà Conrado i altres membres, del grup musical Concuerda. A més, Ester és veu cantant de la Orquesta Ciudad de la Mancha.

Conrado va ser l’encarregat d’assentar les arrels musicals en tots i cadascun del seus fills. Va arribar a formar amb ells una rondalla familiar, juntament amb cosins, i els va ensenyar un instrument per cap. Tots ells tocaven en la Torreta, urbanització de l’Alcora, on Mossen Amorós celebrava mises cada diumenge i el grup familiar s’encarregava del cor. Gent de tot el poble baixava per veure’ls tocar i cantar.

Com no podia ser d’altra manera, els germans Sancho també toquen cada any en l’Albà i són membres de El Col·lectiu Pro Defensa de l’Albà.

79 ANYS DESPRÉS, L’ÚLTIM ADÉU

El 17 de juliol de 2016 Conrado Sancho Castan va morir als 79 anys. Tot i això, el músic va deixar un llegat ple de música als seus fills, qui han seguit predicant els valors i la passió de son pare per tot arreu.

L’albader va ser acomiadat pel seu poble i els mitjans de comunicació van fer honor a la seua dedicació i esforç per mantenir viva la música. L’Albà li va cantar i tocar uns últims versos acompanyats d’imatges que recorrien la vida del músic. I a més, l'Ajuntament va decidir fer-li memòria amb la inauguració del Carrer l’Albader Conrado Sancho Castan.

LA MÚSICA I SEU ENNEGRIT PRESENT

Figures com la de Conrado fan que la paraula música signifique tantes coses boniques. No obstant això, el sistema s’ha tornat un núvol negre per al món cultural menyspreant, abandonant i atacant moltes voltes als artistes que intenten lluitar cada dia per poder guanyar-se la vida.

L’iva cultural és una de les principals amenaces del món musical. En la següent infografia s’explica amb xifres com està distribuït hui dia entre les diferents activitats culturals.

Ester Sancho, analitzant la situació per la qual està passant la seua escola parla de l’iva com una manera d’allunyar la música de la societat. A més, amb la pandèmia aquesta ha vist tots els seus concerts i assajos cancel·lats i té l’agenda pràcticament en blanc. La cantant, amb resignació denuncia la mala gestió de la crisi en el sector : «hem d’obrir i pagar les taxes que això suposa, entre elles la d’autònom. Et parlen d’ajudes, però seguim esperant-les.» Tot i això, són pocs els professionals que poden seguir oferint concerts amb pagaments desorbitats i sense cap ajuda. La resta, s’ha hagut de buscar una altra via de supervivència.

Tanmateix, un altre aspecte que perjudica la música és la concepció que es té d’ella. A voltes, es comet l’error d’associar-la amb l’entreteniment i com bé afirma el mestre de música Conrado Sancho : «està menyspreada culturalment, però abans era una de les 4 disciplines obligatòries». El músic també parla d’un problema social que hi ha en el sector : «hi ha sindicats de fontaners, de policies… de tot. Però els músics no estem junts, no fem força.» Sancho, fins i tot, reivindica la necessitat de millora de l’educació professional musical : «sembla no ser una disciplina suficientment bona com per a tenir un grau universitari, i els que la volem estudiar hem de traure els nostres estudis a banda».

En una situació tan crítica com la que es viu, les arrels musicals són l'única esperança que pot ajudar a cobrir de vida i admiració la música. Passar de pares a fills i de fills a nets eixa passió és clau per a demanar un millor foment educatiu, social i cultural del món musical. Hi ha maneres i maneres, però amb estima i dedicació, com bé ho va fer Conrado, s'aconseguiran coses molt grans.