Pau Vallvé: "No considero que es pugui dir objectivament que un disc és millor que un altre"

Pau Vallvé (Barcelona, 1981) és un músic i compositor guanyador del Premi Gaudí! a millor Banda Sonora. Font: Oriol Durán

Pau Martínez. Castelló

Després de 19 discs i més de quinze anys de carrera fem la vista enrere per analitzar una carrera musical plena d'èxits i sobretot de puresa artística. Parlem amb Pau Vallvé sobre la indústria musical i els seus premis, entre altres coses.

Pregunta - Quin és el paper dels premis locals per la indústria musical? Son clau per als artistes emergents?

Resposta - D’entrada he de dir que no sóc massa partidari dels premis jo. Això és una feina i una passió tan personal, poc quantificable i que el fem tot un sector creatiu en germanor. Convertir-ho en una competició i intentar quantificar-ho no és massa la línea que a mi m’agrada. Dit això, la veritat és que jo com a oient, com a públic, mai he fet massa cas als premis. Així que no sé jo si són algo massa clau.

P - Per què als premis d’àmbit nacional es té més en compte l’idioma en el qual canten els artistes abans que la seva qualitat? Sembla que els grups i artistes catalans no poden aspirar a guanyar un premi als Premis Odeón, als Premis MIN i companyia i queden reduïts a una única categoria que sol ser la de millor artista català o millor cançó catalana.

R - És que això de la “qualitat” és tan subjectiu… No considero que es pugui dir objectivament que un disc és millor que un altre. Què es medeix? La qualitat musical tècnicament parlant? Llavors els que formen els jurats hauríen de ser músics i estudiosos de la música (i no ho son). O es mesura més aviat si estàn dins la tendència i la moda? Llavors no s’hauria de parlar de música sinó de tendència. O es mesura l’exit i la quantitat de gent a la que han arribat? Llavors tampoc parlem de qualitat sinó de quantitat. La veritat és que no em semblen uns varems ni uns resultats gens fiables. I ni tansols gent que portem anys i anys estudiant i creant música pensem unànimament respecte un mateix disc, per tant queda clar que això de valorar per rànking i qualitat és una cosa bastant absurda. Jo em limitaria a recomanar discos, segons els gustos de gent, que els mitjans recomanéssin discos (sense estrelletes que ho quantifiquin). Ser o no ser als mitjans ja és prou important, la valoració en notes és algo que no té sentit.

P -Un artista que valora més quan guanya un premi? La quantia econòmica o la repercussió i l’exposició que pot aportar guanyar-lo?

R - Que jo sàpiga els premis no tenen recompensa econòmica. Potser algun concurs o així sí (en aquest cas per un grup que comença encara tindria sentit per pagar instruments o el local), però els premis grans i una mica reconeguts son sense remuneració, així que en principi serveixen per prestigi i difusió. I tots els fem servir perquè ajuden a fer bola a xarxes per a que la gent es vulgui escoltar el teu disc o venir als teus concerts. Però la veritat és que valor valor no en tenen massa. El que valorem realment és tenir els concerts plens i gent que escolti i compri els nostres discos.

P - Des de el teu punt de vista quin criteri és més vàlid? El dels suposats crítics i experts o el del públic?

R - En principi sempre és més interessant guanyar el de la crítica i més ara que el del públic s’ha acabat convertint en músics demanant el vot als seus followers com si no hi hagués demà. La veritat és que no té massa sentit.

P - Per crear diverses categories els premis es solen dividir en generes, idiomes i/o territoris. Què en pensa un artista d’aquestes acotacions a un art com és la música?

R - Jo és que no entenc massa res de tot aquest rollo dels premis, però suposo que els mitjans que generen premis necessiten poder-ne donar el màxim possible perquè aquests artistes també els etiquetin a ells i els donin difusió. Per això, com més categories i sub categories més gent parlant-ne. No és més que això diria.

R - Com definiries la teva música? És a dir, dins quin gènere creus que encaixes? Perquè potser es pot donar el cas que et defineixes d’una forma, però després et nominen en una categoria en la qual tu no et sents pas representat.

Jo faig cançons, algunes són pop, altres rock, altres folk i d’altres ves a saber. Crec que potser l’any 1990 calia classificar en etiquetes per no anar a cegues, però avui en dia tenint Spotify i YouTube trigues 4 segons en saber de quin rollo és el músic. Molt més àgil i fàcil que intentar-ho etiquetar amb paraules trillades.

P - Has estat nominat i has guanyat premis com el Gaudí a la millor música original o l’Enderrock a millor disc de l’any. El fet d’haver estat guardonat influeix d’alguna forma a l’hora de crear nous projectes? S’encaren d’una forma diferent, amb més ànims…? Estar nominat a uns premis són un dels principals objectius d’un artista? Es crea música amb la intenció de guanyar-los? O són més aviat una cosa secundària o fins i tot terciària?

R - A l’hora de crear nous projectes no influeix, potser et dóna més prestigi dins el sector i potser algú més t’escolta o creu que vals més, però no canvia com composes o què fas. Dubto que ningú faci discos, amb lo que costa fer-los, per guanyar premis gratuïts per guanyar 4 followers, la veritat.

P - La repercussió que donen els mitjans de comunicació als premis (siguin locals, regionals o nacionals) sol ser diferent comparada amb la dels artistes. Per què creus que és deu aquest comportament? Creus que no és així?

R - En general si els mitjans donéssin a la cultura la cobertura que dónen als esports la cosa seria ben diferent.

P - Veus els premis musicals com una eina utilitzada per discogràfiques, societats de drets d’autor i altres organitzacions per donar-se copets a l’espatlla més que per reconèixer la labor dels artistes?

R - És una eina més de la roda de promoció, no és més que això. I per tant, evidentment qui pot tenir-hi influència segurament hi deu posar cullerada, però ja et dic, tampoc son tan crucials. Jo en 17 discos n’he guanyat ben pocs i bé que em va.

P - ¿Com artista a qui veus més interessats a promocionar la música? Als organismes públics o a discogràfiques, productors o societats d’autors? Trobes a faltar un suport per part d’aquests organismes públics?

R - Caldria una xarxa més gran de sales públiques per als grups que comencen i els grups intermitjos, per tenir més circuit, poder agafar més tables quan es comença i acompanyar-ho d’una xarxa de locals d’assaig. Allà on s’ha fet en pocs anys els resultats apareixen sempre.

¡Segueix a Pau Martínez a Twitter! @caimarimp